Tot i que el Zen (Ch'an en xinès) s'hagi desenvolupat com a tal a la Xina, el seu origen es remunta directament a Buda Shakyamuni, al segle VI abans de la nostra era. Shakyamuni és el primer a haver transmès el que més tard es va anomenar Zen El Zen té les seves arrels en l'experiència mateixa del despertar de Buda sota l'arbre de la Bodhi.
Aquest esperit s'ha transmès de mestre a deixeble a través de tota la història. Buda Shakyamuni no era un ermità, un mestre espiritual ni un savi místic que ensenyava la veritat als seus deixebles. No obstant això,, la seva vida i les seves accions van obrir una via completament nova.
Pertanyent a una rica família hindú, va viure amb el nom de Siddharta, que vol dir "realització de tots els desitjos". Preocupat pel sofriment dels éssers i en adonar-se que els plaers superficials no podien oferir felicitat a l'ésser humà, als vint anys va deixar la seva família per buscar la Via Després de sis anys de recerca i d'ascesi, va comprendre, al límit de les seves forces, que l'ésser humà no trobaria en aquestes pràctiques l'alliberament dels seus sofriments.
Llavors es va posar en la postura del lotus sota l'arbre de la Bodhi amb la ferma determinació de no aixecar-se fins haver resolt totalment el problema fonamental de la vida humana. I així, en total immobilitat, en profund silenci interior, va despertar i es va convertir en Buda, el que significa: ser despert, el que sap. L'experiència de Shakyamuni està avalada i és transmesa pels mestres zen com el despertar de tots els budes i patriarques. L'ensenyament del Buda té el seu origen en la seva experiència viscuda. Veu les coses tal com són, és a dir en la seva veritat autèntica.
En la època de Shakyamuni proliferaven sistemes filosòfics i religiosos que generaven oposicions i disputes. Tots deien que la seva pròpia doctrina tenia origen en la veritat absoluta i afirmaven que les altres ensenyances eren errònies i enganyoses. D'alguna manera és el mateix que passa avui a Occident. El Buda declarava que aquestes disputes eren inútils i es mantenia al marge de tota discussió metafísica. No volia preocupar-se, com feien els filòsofs i els religiosos de la seva època, de problemes com ara: "És etern el món? Un ésser realitzat segueix existint després de la mort? No considerava que aquestes qüestions fossin l'essència d'una autèntica recerca de la saviesa, ja que allunyaven a l'ésser humà del camí que allibera del sofriment.
És com si un home, travessat per una fletxa enverinada, detingués al metge que s'afanya per a arrencar-la dient:
"! Espereu una mica! Abans que em tregui la fletxa m'agradaria saber qui me l'ha llançat. Era un home o una dona? Era noble o camperol? De que estava fet l'arc? Era petit o gran? Era de fusta o de bambú? ...
Abans de poder contestar a totes aquestes qüestions, l'home estaria ja mort. La saviesa és treure la fletxa ràpidament per impedir que el verí s'estengui.
Els arguments del Buda es fonamentaven en dos punts:
- No pretendre res que no sigui cert.
- No pretendre res que no sigui útil a l'ésser humà
Va declarar que tot el que no serveix per aconseguir la pau interior, el coneixement real, la més elevada saviesa i el despertar, ha de ser rebutjat.
L'ensenyament pràctic del Buda condueix a comprendre que no hi ha cap ego substancial ni cap objecte, enlloc, que no estigui sotmès a la impermanència i que només hi ha processos buits de substància real com les percepcions, els sentiments, les visions, etc. Buda pot ser comparat amb un metge que proposa una curació a la malalta naturalesa humana. No tenia intenció de crear una nova religió només volia ajudar l'ésser humà a comprendre l'origen del sofriment i alliberar-se d'ell.
De: Bovay, Kaltenbach, De Smedt (1999): Zen. Práctica y enseñanza, historia y tradición, civilización y perspectivas. Barcelona: Editorial Kairós.
